Conta la llegenda que fa molts anys, quan al món habitaven éssers fantàstics, bruixes i bruixots i el dimoni campava amplament, a prop del petit poble de Prats a la Parròquia de Canillo i a tocar del camí, s'hi trobava el lloc sagrat i màgic del Roc de les Bruixes.

​

En aquell punt i a sobre d'un gran roc, cada solstici d'estiu es reunien totes les bruixes de les contrades en un gran aquelarre. Allí hi feien les seves danses i els seus rituals en honor a la mare natura, amb herbes remeieres i altres preparats. També invocaven els elements, perquè els hi fossin propicis durant la resta de l'any.

​

Un d'aquests solsticis el dimoni els hi va començar a fer la guitza. Les volia controlar i que fessin el mal, en comptes de dedicar-se a la natura i a les cures. Les bruixes, fartes que el dimoni no les deixés fer de remeieres i guaridores amb tranquil·litat i que els hi donés mala fama, van decidir que al solstici següent tornarien al dimoni als inferns.

​

Quan va arribar la nit assenyalada, es reuniren més bruixes que mai, per tenir el màxim de poder. Començaren amb les seves típiques danses i càntics, però aquesta vegada més pendents que mai de l'aparició del dimoni. No es va fer esperar massa el senyor de les tenebres i va fer acte de presència amb un sorollós esclat de rialles, mofant-se dels seus rituals a la natura. Les bruixes no van dubtar ni un segon i en aquell mateix moment van iniciar una altra dansa i nous càntics que res tenien a veure amb la natura.

​

Quan el dimoni se'n va adonar ja era massa tard i les portes de l'infern s'obriren amb la força d'un tro i amb gran fumera. En un últim intent per no caure a dins, el dimoni va clavar les urpes al roc, però la unió de les bruixes va ser més fort que ell.

​

El Roc de les Bruixes ha perdurat en el temps i encara ara es poden veure les marques sobre la roca. Hi ha qui diu que pel solstici d'estiu es poden sentir els càntics de les bruixes protegint el lloc sagrat i també si poden sentir els brams del diable que intenta trencar l'encanteri.

​

Adaptació de la Llegenda  del Roc de les Bruixes, text © Ma Núria M.Cendrós 2018. Revisió Josep Pérez 2023.

Els vilatans de Canillo expliquen que al poble de Prats caigué la desgràcia. En temps de carruatges i ferradures, a Prats hi vivia en Jalme, un bon jan una mica poruc. Així feia que fos el focus de totes les burles, de set dels fadrins de Prats, que es burlaven d'ell i es fanfarronejaven de valents davant d'ell per amagar les seves febleses. Com no en tenien prou amb les burles, un dia varen decidir fer la burla més gran, sabedors que en Jalme tenia por a trobar-se de nit al diable. Així doncs, una tarda li varen proposar que anés a Canillo a buscar vi. Ell, sabedor que se li faria de nit, es resistia a acceptar, però els seus "amics" li varen insistir, oferint-li berenar si hi anava i a més li deixaven una arma per defensar-se del dimoni. Finalment, en Jalme va acceptar, ja que estava fart de les burles i pensava que així l'acceptarien i deixarien de riures d'ell. En Jalme agafar la bota i l'escopeta i es dirigí cap a Canillo. En arribar es va trobar que hi havia molta gent i deixà l'escopeta i la bÓta per aprofitar per fer un tomb per Canillo. L'hostaler en acabar de despatxar als clients va omplir la bóta d'en Jalme i encuriosit va agafar l'arma, adonant-se que no estava ben carregada, creient que era per descuit i la va carregar correctament. Quan en Jalme va recollir el vi i l'escopeta ja era fosc, porug com era, va enfilar cap a Prats ple de tremolors i atemorit per cada soroll que sentia. A mig camí se li aparegué una figura estranya, vestida de blanc. La por es va apoderar d'en Jalme, qui en acte de defensa, va agafar l'arma i disparà sense pensar-hi i sortir cridant: - He matat al diable, he matat al diable! Sis dels fadrins varen córrer a burlar-se d'ell, ja que eren còmplices de la broma del setè fadrí.- A si?, has matat el diable, Jalme? - amb to burlesc. - On l'has matat? - insistien.- Si, l'he mort!, veniu... Quan varen arribar al lloc només hi quedava una roba blanca tacada de sang; el diable havia fet la seva part. En Jalme mai més va ser objecte de burles i com a record de les males intencions dels set fadrins es va posar una creu al lloc dels fets. Una creu de set braços per recordar als malintencionats i tots els que la veiessin, de no cometre més actes de burla. Però una nit, la mort aparegué i s'endugué el setè braç.​

​

Adaptació de la Llegenda de la Creu dels set braços, text © Ma Núria M.Cendrós 2023. Revisió Josep Pérez 2023.

De temps passats, conten que la pubilla d'una de les famílies ben estant d'Encamp, s'enamorà d'un fadrí forà; en Jaumet. Un xicot que treballava a jornal. La Peirona i en Jaumet es van agradar des del primer moment, però el pare de la Peirona no estava disposat a consentir la relació.Amb l'ajuda d'un dels seus jornalers, espatllava els plans de la Peirona i en Jaumet, provocant que una nit ella fugi de casa, però el jornaler del pare l'hi va preparar una trampa.Aquesta jugada li va costar dos dies de càstig a la Borda de la Plana, a les Bons. En Jaumet, desesperat per no poder estar amb la seva estimada i enrabiat, en un moment de desesperació i com a venjança, va calar foc a una de les propietats de la família de la Peirona.L'endemà i després d'una nit de tempesta, el poble d'Encamp es va despertar amb la notícia de què la borda de la Plana s'havia cremat per l'impacte d'un llamp.En Jaumet en rebre la notícia de què a la borda hi estava la Peirona i en entendre que era ell el responsable de la mort de la seva estimada, de la seva Peirona, es va declarar culpable de l'incendi i va demanar a la justícia que li passessin la pena màxima, ja que la seva vida no tenia sentit.Un matí de primavera varen fer els preparatius i en Jaumet va ser enforcat al roc on hi havia les restes de la borda.Hi ha qui diu que les nits de primavera, quan el cirerer floreix, un gran corb negre es posa a les seves branques. Diuen que el cirerer és l'ànima de la Peirona i el corb del Jaumet, que la visita totes les primaveres, fins que les flors cauen.

​

Els amants del roc de la Forca text © Ma Núria M.Cendrós 2023.

Revisió Josep Pérez 2023

D'ençar que l'home té consciència, l'estany d'Engolasters és un dels llocs més venerats, ja que hi ha la creença que és el rellotge de la terra.

L'origen del seu nom, diuen els savis, és el d'engolidor d'estels, perquè els abans passats creien que el reflex dels estels sobre l'aigua del llac, eren els que aquest engolia cada nit, amb la creença que quan el llac els engolis tots, el món s'acabaria.

Hi ha qui diu haver vist passejar l'esperit del temps en les nits de lluna plena.

​

Llac d'Engolasters, text © Ma Núria M.Cendrós 2023.

Revisió Josep Pérez 2023

Conta la llegenda que fa molts anys, quan els camins eren de terra i fins i tot es feia difícil transitar-los amb carro, al petit poble de Sornàs de les Valls del Nord hi vivia una guaridora i remeiera que procurava per la salut dels habitants del poble de la parròquia d'Ordino.

Els dies passaven tranquils per aquelles contrades, però una nit un dels habitants es va començar a trobar molt malament, els dolors eren terribles, les convulsions feien esglaiar a la seva muller. Xop de suor i recaragolat de dolor va demanar-li a la seva esposa que anés a buscar a la guaridora.

La dona travessar el poble tan ràpid com les cames l'ajudaren, cridant a la guaridora uns metres abans d'arribar a la casa de la dona remeiera.

- Almodis! Almodis!, correu!, el meu marit!... el meu marit!

Almodis, que així es deia la guaridora, obrí la porta de casa i mirà aquella figura que se li apropava cridant en fosca nit.

- Que voleu bona dona?

- El meu marit... el meu marit...- Guisla de Sornàs no aconseguia dir res més.

- Calmeu-vos, que li passa al vostre marit?

- Es mor... el meu marit es mor... Almodis per Déu, cureu-lo! Feu el que sia!- li prega la Guisla.

- Deixeu-me agafar alguns remeis.

Totes dues enfilaren camí cap a casa del matrimoni.

Un cop a casa de la Guisla i d'en Rampó, la Almodis donar instruccions perquè pugessin a l'habitació del matrimoni i que el marit s'estirés al jas, mentre ella preparava la cura miraculosa.

Ja feia estona que Almodis era a la vora del foc amb la gran olla plena d'aigua bullent. La Guisla desesperada en veure com en Rampó, el seu marit patia i es recaragolava de dolor, decidí anar a veure perquè trigava tant la guaridora. A l'entrar a la cuina quedà horroritzada amb el que veié. Aquella dona a la qual la gent del poble hi confiava la seva salut estava a punt de matar al seu fill. Guisla començar a cridar, sortir al carrer demanat ajuda.

Socors, socors, el meu fill... és una bruixa!

Els veïns alertats pels crits van anar a socórrer-la. En entrar a casa de la Guisla i en veure el que allí passava van detenir a la Almodis.

Tres dies després del succés el poble de Sornàs és reunir a la plaça del Quart i reclamaren la presència de la remeiera. Després de debatre van dictar sentència. Ningú s'atrevia a demanar la seva execució, ja que sempre els havia guarit, així que van decidir fer-la fora del poble.

- Almodis, la sentència dicta que sereu rebutjada i expulsada de Sornàs. Voleu dir res en defensa vostra?

- Guisla em va pregar per Déu que fes el que fos! Però tornaré i em venjaré de tots vosaltres! - cridar plena de ràbia.

Almodis va abandonar el poble i pocs dies després en Rampó morí pagant així per als seus pecats.

Però els més grans de Sornàs diuen que Almodis encara ronda pels boscos dels voltants en cerca de venjança.

​

La Bruixa de Sornàs, text © Ma Núria M. Cendrós 2018.

Revisió Josep Pérez 2023

En temps d'abans i per festa major de Canillo, varen contractar els serveis artístics musicals del millor buner de les valls, que vivia a Ordino.

La tarda abans de l'inici de la festa major de Canillo, en Floc va agafar el seu farcellet amb una mica de pa, formatge i donja, i és clar, la seva eina de treball, el sac de gemecs. Enfila camí cap al coll d'Ordino, fent així el trajecte més curt.

Però en Folc era una mica distret i se li va fer de nit. A mig camí va començar a sentir udols de llop. Cada cop eren més a prop i la fosca nit s'emplenà d'ulls grocs, brillants i ullals esmolats.

En Folc, més que espantat, va córrer en direcció a un arbre i s'enfilà amb tanta pressa que el sac de gemecs va quedar atrapat en unes branques.

Assegut a l'arbre, mirava als llops saltar i udolar amb gran ràbia, sota els seus peus.

En Folc es digué: - Genial Noi!, hauràs de passar tota la nit despert i a dalt d'un arbre.-

Quan ja portava una bona estona allà a dalt, amb els llops famèlics donant voltes al voltant de l'arbre, va decidir recuperar l'instrument, així es mantindria despert i a més assajaria per la festa.

Així doncs, va intentar recuperar el Sac de gemecs, però a l'estar enganxat en unes branques, en estirar-lo, sortí del sac un gemec tan espantós que el mateix Folc quasi cau de l'arbre i els llops varen mig fugir atemorits.

En Folc en veure la reacció dels llops, repetí el so del sac de gemecs i el feu gemegar de forma terrible, aprofitant per baixar del seu refugi.

Un cop a peu pla, va continuar amb aquells gemecs tan horribles, allunyant als llops i així seguir camí cap a Canillo. Sa i estalvi i a temps per la gran Festa Major de Canillo.

El Buner d'Ordino, text © Ma Núria M. Cendrós 2023.
Revisió Josep Pérez 2023

Una nit fosca, de tempesta, llamps, trons, pluja i vent en Galcerà tornava a casa pel camí de la cresta d'Enclar direcció a Sispony. Arribat al punt més alt, al Carroi un llamp il·luminar tres figures fantasmals. Eren tres soldats, que venien de guerres llunyanes buscant-ne de noves. En Galcerà cansat, xop i ple de fred quedar palplantat davant els tres personatges. Un d'ells li parla:

- Bon home, venim a protegir el teu país de la guerra. - li digué amb veu profunda quasi d'ultratomba. En Galcerà aixecar una mica el fanalet per veure millor el seu interlocutor.

- Déu vos guard, gran guerrer - digué en Galcerà, intentant sonar solemne i dissimular l'esglai inicial. - No n'hi ha de guerra en aquesta terra, som gent pacífica.

- Bon home, més tard o més d'hora la guerra arribarà a tots els racons del món. - li respongué el segon soldat, afegint - I aleshores us farem falta per protegir-vos.

Ell només pensava a arribar a casa, posar-se roba eixuta i descansar. Així que resolgué treure's de sobre aquells visitants estranys.

- Grans guerrers, no patiu, si aquestes terres necessiten les vostres espases per protegir-nos dels enemics, dono paraula que jo o els meus descendents vindrem a demanar-vos protecció.

Els tres guerrers varen prometre esperar fins que els sol·licitessin protecció, des de les hores esperen convertits en grans menhirs de pedra.

Els soldats encantats, text © Ma Núria M. Cendrós 2023.
Revisió Josep Pérez 2023

Fa molt de temps, en temps molt antics, els savis de Sispony expliquen que la nit del 6 de gener qui anés a la una de la matinada a la font i hi poses la mà a l'aigua li sortiria un anell d'or al dit. Aquest sortilegi només funciona amb els més petits de la casa. Com tenien por a la foscor cap menut s'hi atrevia. Conta la llegenda que Sança de Sispony la més petita de casa seva, somiava desperta en veure món. Somiava sobrevolar muntanyes, rierols, boscos, rius, pobles... I no era gens poruga. L'any del seu cinquè aniversari decidir que el sis de gener aniria a la font. Arribat el dia, Sança va esperar que els pares anessin a dormir i poc abans de la una ja era al carrer en fosca nit, esperant que fos l'hora màgica. Quan la campana de l'església tocava el moment assenyalat la Sança no va dubtar i va posar la mà dins de l'aigua, en treure-la un anell d'or brillava tant com el sol i sense adonar-se'n va pensar en el seu desig, De sobte el món era diferent. S'havia convertit en un mussol. Ara volava, de felicitat, i començar a fer volades amunt i avall, en una d'aquestes volades veié la seva casa i va pensar com els explicaria que la seva filla era un mussol. Durant els anys de vida dels seus pares, els va acompanyar en la tristor per la pèrdua de la seva filla, amb visites, revolades i cants a la finestra. Des de la mort dels seus pares cada sis de gener a la una de la matinada apareix a la font de Sispony un mussol amb un anell d'or a la pota.

​

L'anell de la font de Sispony, text © Ma Núria M.Cendrós 2022.

Revisió Josep Pérez 2023

Joan Pere era un bon jan, sempre preocupat per als altres, ajudava a tots els veïns i fins i tot als forans.

A la seva propietat hi tenia un camí que era d'ús públic, un dia distret passejant per al camí empedrat, una de les pedres es mogué sota el peu. Tot i ser de la seva propietat era un lloc de pas i patint perquè no hi ensopegues algú i s'hi fes mal, un matí decidir anar a arreglar aquella pedra.

Ben disposat i a primera hora, començar a moure-la, al cap d'una bona estona la pogué retirar amb intenció d'aplanar el terreny i falcar-la.

La sorpresa el va deixar ben parat, no estava segur, però a la terra de sota la pedra hi havia alguna cosa que brillava.

Així que sorprès i encuriosit a parts iguals començar a retirar la terra i algunes arrels.

La sorpresa encara més gran quan el que va desenterrar era una olla plena d'unces d'or.

Després d'arreglar la pedra és dirigir cap a casa molt feliç per la troballa, però també pensatiu, ja que creia que per molt que es tingués a la seva propietat ell no es mereixia aquell tresor.

En arribar a casa li explicà la troballa a la seva dona. Ella li digué que el terreny era seu, per tant, es quedarien el tresor. Ell no estava d'acord i va decidir que donaria la meitat de les unces d'or al primer captaire que truques a la porta de casa seva.

La Gotlana, l'esposa d'en Joan Pere, no estava disposada a compartir aquell tresor amb ningú i molt menys amb cap captaire. Així doncs, pensar la manera que totes les unces d'or es quedessin a casa. Ben entrada la nit i mentre en Joan Pere dormia, es lleva i és vestir amb roba de sac i amb robes fosques, sortí de casa sense fer soroll.

Un cop a fora picar a la porta, en Joan Pere en sentir els cops, s'aixecà i anar a veure qui podia ser. Entre obrir la porta i preguntar:

          - Qui va? -

         - Déu vos Guard - digué una veu ronca - soc un pobre captaire, no tindríeu ni que fos una mica de pa - afegir Gotlana amb la veu ben ronca i aprofitat la poca llum i la disfressa per no ser descoberta.

         - Bon home, per vós aquesta nit tinc més que pa - li digué en Joan Pere - espereu un moment - afegir.

En Joan Pere agafar un petit sac i omplir amb la meitat del tresor. S'apropà al captaire i li donà el sac.

         - Això és per vós i així compleixo la meva promesa - explicar en Joan Pere - aneu en pau.

         - Que Déu us guardi bon home - digué la Gotlana fent-se passar per captaire.

En Joan Pere tornar al llit, satisfet i amb bona consciència.

La Gotlana, tornar a entrar a casa sense fer soroll i satisfeta de no ser descoberta, va amagar les unces d'or. I va tornar al llit.

Ja de dia, quan es disposaren a esmorzar algú tocar la porta. Gotlana va obrir, i és trobar amb un captaire.

​

          - Bon home si haguéssiu vingut unes hores abans hauríeu tingut més sort - li digué tot oferint-li un tros de pa.

En Joan Pere en sentir aquelles paraules  interrogar a la seva esposa. Aquesta va acabar confessant la seva jugada. Ell tot enfadat va fer-li entregar les unces al captaire.

Diuen que des d’aquell moment va ser i és la casa més prospera de la Vall.

L'olla d'en Joan Pere, text © Ma Núria M.Cendrós 2023.

Revisió Josep Pérez 2023

En temps de guerres a les valls, conten que els invasors van apoderar-se de la fortalesa d'Enclar i un cop dominada, es començaren a preparar per pujar a la vall central i fer-la seva.

Els habitants de la vall estaven atemorits i aviat caurien en mans de l'invasor.

Però a la vall i vivia Coloma, una jove que de ben petita es va quedar sola al món i es va haver d'espavilar davant de totes les adversitats.

Coloma va decidir no acovardir-se davant l'amenaça imminent, així que va començar a preparar una estratègia per foragitar l'invasor.

Va aplegar tants ramats d'ovelles com va poder. Un cop totes reunides, les hi lligà una espelma al cap i les va encendre.

Tots la miraven bocabadats. Molts la titllaren de boja, però ella els ignorà. I va començar a guiar el gran ramat, direcció a la fortalesa, aprofitant que era nit de lluna nova i el sol ja feia unes hores que s'havia amagat darrere el pic d'Enclar.

Els soldats, aplegats rere els grans murs de pedra, en veure tantes llums baixar en la seva direcció i pensant que es tractava d'un gran exèrcit, van fugir per l'altre vessant, direcció Os de Civís.

Des de la vall es podien sentir els crits de l'invasor fugint com ànima del dimoni. Fou així com la Coloma, la jove, que se la prenia per poca cosa, boja i indomable, va salvar la vall.

Hi ha qui diu que la nit de l'equinocci de primavera, quan coincideix amb lluna nova, es poden veure les espelmes baixar en direcció a "La fortalesa", com un ramat fantasma.

​

L'exercit d'Enclar, text © Ma Núria M.Cendrós 2023.

Revisió Josep Pérez 2023

Els temps llunyans ens parlen de la Dama Blanca, protectora de les terres andorranes. Conten que a la Casa de Ca l'Auvinyà, les hereves eren les protectores de la frontera amb el Comtat d'Urgell. Però la Casa va ficar sense nissaga i a la mort de l'última protectora, aparegué la Dama Blanca per succeir i continuar el llegat. En aquell mateix temps a Andorra es veia amenaçada pel Bisbe de la Seu que visitava tot sovint les terres andorranes per a cobrar Quèsties desorbitades i a atemorir als habitants amb amenaces, dient-los que les seves ànimes anirien a l'infern.

En una de les seves visites a Andorra la Dama Blanca l'hi aparegué a mig camí, com ell era de cor corrupte la seguí a les profunditats del bosc, al cap de poc sortir horroritzat, amb gran esglai va dir que no tornaria a terres andorranes. Passaren dies i mesos d'aquell episodi, i de la Dama Blanca no se'n sentia a parlar. Així que el bisbe, no se'n pogué estar, pensant que la Dama Blanca ja no habitava a Ca l'Auvinyà decidí tornar a cobrar i atemorir als andorrans. Encara no tingué un peu en terres andorranes que se li torna a aparèixer la Dama Blanca, d'aquesta trobada, del Bisbe no se'n senti a parlar mai més.

Però poc després un gran llop, negre, ple de ràbia i sadisme aparegué en terres andorranes, un carnisser que matava al seu pas. Els habitants es reuniren per preparar una batuda i acabar amb la bèstia ferotge. Una nit de lluna plena sortiren per donar mort al llop. Després d'encerclar-lo amb torxes de foc, el síndic amb gran punteria li disparà i la bala travessar el cor de tan temut animal. Al cap de pocs dies de la mort de la bèstia i amb les terres andorranes lliures d'amenaces, el síndic emmalaltir, a les nits el gran llop negre se li apareixia i el devorava. Aquests somnis el consumien, anava perdent la salut i el seny. Veient la gravetat del síndic, anaren a cercar a la Dama Blanca perquè amb el seu poder el guarís. Però la Dama Blanca no podia fer res per al síndic, ja que l'ànima del Bisbe era tan negra, que al ser convertit en bèstia, mostra tota la seva maldat i després de mort encara feia mal al seu caçador.

Diuen que la Dama Blanca passeja per als boscos i que de vegades se la sent cantar, com una suau remor de fulles amanyagades per al vent, com un sortilegi per allunyar el mal en terres andorranes.

​

​

La Dama Blanca d'Avinyà, text © Ma Núria M.Cendrós 2018.

Revisió Josep Pèrez 2023.

Els més savis, entre ells el mateix Sergi Mas, en són coneixedors i han tingut la sort de conversar amb ell.

Conten que és un ésser petit, que habita vora el poblet de Bixessarri. És una espècie de dimoni exclusiu d'Andorra.

És coneixedor de tots els misteris de les valls, grans i petits. Sap de nosaltres, de cada un dels habitants d'Andorra.

Sabedor de tot, sap com trobar el tresor de Carlemany, allà a Fontargent, on i com atrapar tamarros, els secrets de la Dama Blanca, de la balma de la Margineda o del Llunci, dels primers andossins, de quan acabarà el nostre món, etc.

Conten també, que si tens la sort de trobar-te'l, pots preguntar-li allò que et tingui capficat.

​

Llimoi, text © Ma Núria M.Cendrós 2021.

Revisió Josep Pérez 2023

Quan els temps eren antics conten que el Pirineu només era neu, gel i torb.

La Dama de Gel regnava dia i nit, des dels pics més alts. No hi havia estacions. Era un hivern etern.

En aquells temps també habitava Calidea, la Dama del Foc, que vivia al subsol de la vall i escalfava les aigües subterrànies perquè els hàbitats no patissin tant la cruesa del fred, convertint el terra d'aquests en un petit braser i escalfant l'ambient amb les xemeneies de vapor que expulsava la condensació de les aigües calentes.

Però un dia, veient que no eren suficients les aigües termals, per la vida en aquelles terres, Calidea va anar a trobar la Dama de Gel, ja que no podia permetre l'hivern etern.

Però la Dama de Gel no estava disposada a patir calor eternament.

Fou així que va començar la lluita entre les dues Dames.

El foc de Calidea desfeia el glaç del cor de la Dama de Gel i a mesura que en perdia, les temperatures es tornaven més suaus i caloroses. Un cop la Dama de Gel recuperava forces i el seu cor es tornava a glaçar, les temperatures tornaven a ser més fredes, fins a ser gèlides.

És aquesta lluita eterna entre Calidea i la Dama de Gel la que va donar pas a les estacions de l'any.

Calidea i la Dama de Gel text © Ma Núria M.Cendrós 2023,

Revisió Josep Pérez 2023

Conta la llegenda que fa molts anys, hi va existir un Minairó que no era com els altres, per començar era una mica més gran que els seus germans tots nascuts la nit del Solstici d'estiu de sota la falguera. Van ser atrapats en un canut, per un pagès que va anar a caçar-los la nit del seu naixement, nit màgica que els concedeix els seus poders.

En La era un minairó curiós, la primera vegada que el seu amo els va deixar lliure amb l'ordre de sembrar el camp, en La no obeir al seu amo, aquest lluny de renyar-lo, li pregunta per què ell no feia com la resta de menairons. En La el mira i li preguntà que era el que li cobria el cos, el pagès li explica que era roba i que la duia per protegir-se, del fred o de la calor segons època, en La encara més encuriosit li demanà perquè ell anava nu, i va proposar al pagès la possibilitat de portar roba com ell. El pagès divertit li somrigué, i com els seus germans ja havien acabat la feina els va fer entrar a tots al canut a en La també. L'endemà el pagès els alliberà amb l'ordre de què anessin a arreglar els marges que havien caigut setmanes abans per culpa de la pluja, tots obeïren l'ordre immediatament, tots menys en La, aquest es queda observant al seu amo, aleshores el pagès tragué del seu sarró una túnica, una barretina, uns pantalons i uns esclops tot ben diminuts, tot dient-li: - Emprova-t'ho.

Un cop en vestit el La és sentir encara més especial i donar unes quantes voltes a l'aire tot eufòric. El pagès els cridar al canut doncs ja havien acabat d'arreglar els marges, i els menairons són molt treballadors, però si no han de fer poden ser molt molestos i fins i tot perillosos.

Passaren uns dies que el pagès no tenia res a manar als menairons i dins del canut els seus germans no entenien la necessitat d'anar vestit que tenia en La, li feien mofa, en La dins del canut estava trist, ell volia sortir i descobrir tot el que hi havia fora d'aquell petit espai. Els seus germans, en canvi, només volien sortir per ser manats.

Un matí el pagès els tornar a alliberar amb l'ordre d'arreglar el teulat de la borda abans que arribes l'hivern, com sempre en La es quedà amb el pagès, aquest després d'arreglar els animals de la borda, s'assegué i del seu sarró tragué una gralla, en La obri els ulls negres, el pagès començar a bufar dins d'aquell estrany aparell i d'ell sorgir un so suau i diferent, en La estirà les orelles al màxim com si no volgués que cap d'aquells sons es perdessin. Tot embadalit per aquella novetat li demanà al pagès que ell també en volia un i que volia aprendre a fer aquells sons.

Al pagès li divertia molt aquell minairó, però desconeixia si es podia girar en contra d'ell així que quan els seus germans acabaren la feina manada tots a dins del canut, en La també.

Tot i que en La no estava gens a gust al canut amb els altres ara tenia un nou somni que li feia l'estança menys feixuga, aprendre a tocar la gralla i omplir dels seus sons els seus dies.

Passat un llarg temps més del que en La hagués desitjat, el pagès els tragué del canut i els manar retirar la neu dels camins, però un menairó com sempre és quedar observant al seu amo, aquest li va fer el regal més esperat per en La, una gralla de la mida del menairó. En La agafar l'instrument i començar a donar toms a l'aire i a fer sonar la gralla, sorprenentment des del primer moment en suaus melodies, mentre es va deixar sorprendre per la novetat de la neu.

El pagès cada cop més encuriosit per aquell comportament comença a plantejar-se la possibilitat de deixar-lo lliure, però no se'n refiava de la naturalesa dels menairons. Mentre els seus germans obeïen cegament les ordres de l'amo en La l'ajudava en altres tasques i alhora aprenia de la natura del fer de l'home i animals que habitaven a les contrades.

A la primavera el pagès els tragué del canut perquè arreglessin les tanques de fusta que delimitaven els camps i que la neu havia fet malbé. En La com sempre és quedar a prop de l'amo, però mentre el pagès netejava l'estable el La es distragué en unes flors que mai havia vist.

Es distragué tant amb el nou descobriment, que no parava de ballar entremig de les grandalles cada cop allunyar-se més i més. Quan els seus germans van acabar la feina el pagès els cridar al canut, hi eren tots menys en La, el pagès s'inquieta i començar a buscar-lo desesperadament, en La no era com els altres menairons, no sabia com podria afectar el fet de no tornar al canut, un menairó fora del canut i sense feina encomanada era impensable, podria ser un desastre i la natura el podria castigar per haver estat tan descuidat. El pagès ple de por no s'atreví a obrir mai més el canut, és per això que no se'n sent a parlar tant dels menairons perquè són pocs els agosarats que van a caçar-los la nit del Solstici d'estiu.

La, el menairó text © Ma Núria M. Cendrós 2021.Revisió Josep Pérez 2023

De temps llunyans i poc després de la mort del fundador de les Valls, el gran Carlemany.Almaric, un dels soldats de l'exèrcit de Carlemany establert a la Vall del Valira, coneixedor de les grans fites i del tresor aconseguit per l'emperador i sabedor que aquest l'havia amagat a la seva a arribada en terres andorranes: El gran Carlemany en entrar a Andorra per Fontargent, va fer posar una argolla per lligar el seu cabal. Allí hi passà uns dies i es diu que amagant la seva riquesa atresorada de les seves victòries.En Almaric, sabedor de l'argolla, va destinar la seva vida a trobar-la i així fer-se amb el gran tresor. Anys, dies, nits sense trobar rastre.Un cap vespre, coincidint amb el solstici d'estiu, quan el sol gairebé ja s'havia amagat rere el pic més alt de la Vall, uns reflexos fugaços, com un senyal llunyà, es deixaren veure a Fontargent.Almaric, va correr cap aquells senyals. Com més s'apropava, més l'enlluernava. Quan va arribar veié la tant espera argolla on Carlemany va lligar el seu cavall. Gran, daurada, d'or pur. Almaric feliç i excitat per la troballa, estirà l'argolla just en el moment que l'últim raig de sol la il·luminava.Des d'aquell moment ningú sap que va ser d'Almaric.Des de llavors es diu que és en el solstici d'estiu que l'argolla es deixa veure i qui la toca obre la porta a un món màgic i mai torna.

L'argolla de Fontargent, text © Ma Núria M. Cendrós 2023.

Revisió Josep Pérez 2023